El 10 de juny de 2026 farà cent anys de la mort d’Antoni Gaudí (1852–1926), l’arquitecte que va revolucionar la manera d’entendre l’espai, la llum i la bellesa. Un segle després, Catalunya es prepara per a commemorar l’Any Gaudí, una efemèride que servirà no només per a reviure la grandesa del geni de la Sagrada Família, sinó també per a redescobrir com el modernisme va florir arreu del país, des de Barcelona fins als racons més insospitats de les comarques rurals.
La grandesa d’un geni
Antoni Gaudí va fer molt més que construir edificis: va crear un llenguatge propi. Les seues corbes orgàniques, les voltes impossibles, el diàleg constant amb la natura i la llum van fer de la seua obra una síntesi entre art, enginyeria i espiritualitat. Gaudí va demostrar que la funció i la bellesa podien caminar juntes, i que l’arquitectura podia emocionar com qualsevol altre art. Per això, el seu llegat continua viu cent anys després, inspirant creadors i meravellant visitants d’arreu del món.
Reus, el batec modernista
Tot i que cap de les seues obres principals no s’aixeca a Reus, la ciutat on Gaudí va passar la infantesa respira modernisme a cada cantonada. Els carrers de Reus són un autèntic museu a l’aire lliure: prop de vuitanta edificis catalogats mostren l’empremta d’una burgesia que, a cavall dels segles XIX i XX, va fer del progrés i de l’estètica la seua senyera.
La Casa Navàs, l’Institut Pere Mata o la Casa Rull són tres joies que il·lustren aquesta esplendor. Són edificis on el ferro forjat, els vitralls i la ceràmica dialoguen amb una elegància pròpia de l’època. Al cor de la ciutat, a la plaça del Mercadal, hi trobem el Gaudí Centre Reus, un espai d’interpretació que convida a endinsar-se en l’univers del geni. Mitjançant audiovisuals, maquetes i instal·lacions immersives, el visitant pot entendre millor la manera de pensar i crear de Gaudí. El centre, que es renovarà completament el 2026, serà un dels punts neuràlgics de l’Any Gaudí.
Reus, doncs, no només és la ciutat on es va criar el mestre, sinó també un dels grans escenaris del modernisme català: un lloc on la memòria d’aquella època encara batega amb força.
“Si Reus és la cara urbana i comercial del modernisme tarragoní, Tortosa n’és
l’ànima industrial i treballadora”
Tortosa, modernisme al costat del riu
Si Reus és la cara urbana i comercial del modernisme tarragoní, Tortosa n’és l’ànima industrial i treballadora. El moviment va arrelar-hi en edificis de servei públic, convertint funcions quotidianes en obres d’art.
Un exemple emblemàtic és l’antic escorxador municipal, obra de Pau Monguió, construït entre 1906 i 1908. Amb els seus arcs parabòlics, els pavellons de maó vist i les teules vidriades, l’edifici —avui convertit en Museu de la ciutat— és una mostra esplèndida d’un modernisme que no renunciava a la bellesa ni tan sols en els espais més utilitaris.
També el Mercat Municipal de Tortosa, amb les seues estructures metàl·liques i grans finestrals, obra de Joan Abril i Guanyabens, és un testimoni d’aquella voluntat de fer de cada espai públic una peça de valor estètic. A Tortosa, el modernisme va fer que fins i tot la feina quotidiana tingués escenaris nobles.
Les “catedrals del vi” i el modernisme rural
Tanmateix, el modernisme no va ser patrimoni exclusiu de les ciutats. A les comarques interiors, especialment a la Terra Alta, la Conca de Barberà i el Priorat, el moviment va trobar una nova forma d’expressió gràcies a l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí. Ell va ser el creador de les anomenades “catedrals del vi”, cellers cooperatius que uneixen funcionalitat, enginy i bellesa.
Els cellers de Gandesa i el Pinell de Brai en són dos exemples magnífics: grans naus amb arcs parabòlics, ceràmica vidriada i una llum que penetra per finestrals alts, recordant l’interior d’una església. Martinell va aconseguir que el treball del camp tingués un marc digne i inspirador, demostrant que el modernisme podia ennoblir fins i tot les tasques més humils.
El modernisme a les Terres de l’Ebre
Aquest esperit de bellesa aplicada a la vida quotidiana també va deixar empremta en altres racons de les Terres de l’Ebre. En un treball de recerca de batxillerat, l’alumne Gerard Fabregat va documentar en anglès “el fastuós modernisme ebrenc”, amb edificis com la Casa O’Connor d’Alcanar, l’Estació d’Ulldecona o Ca Don Joan de Vinebre. Treballs com aquest ajuden a entendre fins a quin punt aquell moviment va arrelar al territori i va donar-li una identitat pròpia.
Un llegat que perdura
El modernisme va ser molt més que un estil: va ser un esperit d’època. Va transformar la manera de construir, però també de mirar el món. Va fer de l’arquitecte un artista i de cada edifici una obra total. Va donar a Catalunya una personalitat arquitectònica reconeixible arreu del món.
Ara que s’acosta el centenari de la mort de Gaudí, el país es prepara per a celebrar no sols el seu geni, sinó també tot aquell moviment que va fer de la bellesa una manera d’entendre el progrés.
Des de Reus fins a Tortosa, des dels cellers de la Terra Alta fins als mercats i escorxadors del país, el modernisme continua viu. És la prova que el somni de Gaudí —aquell d’un art al servei de la vida— encara ressona, cent anys després, entre les pedres i l’anhel de la nació catalana.
